Taula de continguts
En què consisteix el xantatge emocional?
El xantatge emocional és una forma de manipulació que consisteix a obligar una persona a actuar d’una forma concreta. La pressió que s’exerceix envers qui rep el xantatge es pot fer de forma directa o indirecta. Es tracta d’una amenaça de càstig més o menys subtil per tal d’obtenir un propòsit determinat.
El xantatge emocional s’exerceix en les relacions en les quals existeix un vincle afectiu intens. D’aquesta manera, es pot trobar en les relacions de parella o bé familiars (per exemple pares-fills). Però en algunes ocasions també es pot trobar en una relació d’amistat o fins i tot laboral. Alguns patrons de relació en context de xantatge emocional (tant per qui el fa com per qui el rep) vénen influïts per paràmetres culturals molt arrelats. Per això pot ser difícil identificar-los.
Es tracta d’una forma de comunicar apresa. D’aquesta manera, les persones que han estat exposades a aquesta forma de comunicar són més propenses a utilitzar aquestes estratègies de comunicació quan són adults. La moneda de canvi en el xantatge emocional és la CULPA o la POR.
En la interacció entre les persones, tothom utilitza en algun moment el xantatge emocional, generalment de forma involuntària. És una forma de relacionar-nos gairebé inevitable en determinats contexts. Però quan aquesta forma de comunicar es realitza contínuament i de forma intensa, esdevé una mena de maltractament psicològic.
Com és un xantatgista emocional?
Les formes de xantatge emocional són molt variades i van des d’una clara amenaça a una subtilesa difícilment perceptible. Poden ser xantatgistes emocionals tant homes com dones. El que importa és que hi hagi un vincle afectiu. En les relacions pares-fills, els nens també poden utilitzar aquestes estratègies com una forma de manipulació per obtenir un benefici. Pot ser que una persona utilitzi diferents estratègies en diferents moments. No obstant això, podem agrupar l’estil del xantatgista en quatre categories.
Castigador
“Si et divorcies, no veuràs més els nens”
“A la que em deixis, t’arruïno”
“Si marxes de casa, després no vinguis a demanar-nos res”
És el més fàcilment identificable, ja que acostuma a proferir amenaces i utilitzar la ràbia per coartar a la víctima. Un castigador agressiu pot ser en general una persona agradable però quan se sent contrariat esclata amb ira contra l’altra persona. Utilitza l’amenaça per espantar però no acostuma a dur-la a terme. El resultat és que la persona que té al seu costat viu atemorida per no pertorbar-lo i que no es desperti la seva ira.
El silenci també és una poderosa arma coercitiva. L’exerceix un castigador passiu. En aquest cas, quan el castigador està contrariat, en lloc d’esclatar amb crits, opta per mantenir silenci. Mantenir el silenci acompanyat de morros i expressió d’ofensa fa que la víctima faci el que sigui per trencar-lo. Però com més explicacions se’ls demana, més es fan l’ofès.
Lògicament, a mesura que augmenta el xantatge, les conseqüències són més grans: abandonament, retirada de suport econòmic i fins i tot amenaces d’agressió física. A ningú no li agrada separar-se de les persones que estima i la por fa que acceptin el càstig..
Autocastigador
“Si em tornes a disgustar, tindré un infart”
“Ja esteu contents?, tots els nens es riuen de mi per culpa vostra”
“sense tu no sóc res”
És una persona que utilitza l’amenaça de proferir-se un mal per aconseguir els seus propòsits. Té un perfil de persona molt depenent i necessitada. Sovint li costa fer-se responsable de la seva pròpia vida i dóna una sensació de fragilitat i vulnerabilitat. Les seves demandes van acompanyades de dramatisme i sembla que visqui en una situació de crisis permanent. Aconsegueix que la víctima se senti responsable de què li pugui passar.
En definitiva, l’autocastigador responsabilitza a la víctima de les seves desgràcies. Això pot ser molt eficaç quan l’amenaça màxima és el suïcidi. És important recordar que, per una banda, quedar-se amb algú no garanteix la salvació de ningú. I per altra banda, la decisió d’autodestruir-se és només de qui pretén fer-ho.
Victimista
“Estic malament i tu només penses a divertir-te”
“Que què em passa?, ja ho hauries de saber”
“No em truques mai. Si em passa res, ni te n’assabentaràs”
El victimista dóna a entendre que l’única manera d’estar bé és fent el que vol que la víctima faci, encara que no digui què és. Deixa clar que si la víctima no fa el que ell vol, “patiran” per “culpa” seva. Sovint pot donar per fet que la víctima és capaç d’endevinar les seves necessitats. I si no és així, es demostra que no s’interessa ni es preocupa per ell. Moltes vegades, aquestes persones es distancien sense donar cap explicació quan no se’ls fa el cas que ells consideren que es mereixen. Això fa augmentar l’ansietat i el neguit de l’altre.
Són persones tristes i decaigudes. Demanen atenció puntual per estar bé, però solen ser cada vegada més demandants. Activen en la víctima la seva part més cuidadora.
Atormentador
“Si no treballessis, tindríem més temps per estar junts”
“Quan vinguis a viure amb mi, serem més feliços”
“Si estiguessis més per mi, tot ens aniria millor”
Les promeses són la moneda de canvi d’aquest tipus de xantatgista. Alimenten l’esperança d’una recompensa que mai no arriba. Es tracta d’una estratègia subtil, ja que les promeses no acostumen a ser coses quantificables sinó més aviat recompenses emocionals i intangibles: més amor, benestar, felicitat.
Si bé els efectes continuats del xantatge emocional poden ser devastadors per la persona que els rep, val a dir que la majoria dels xantatgistes no són persones aberrants. El que els mou a utilitzar aquesta conducta són més aviat les seves pròpies mancances, frustracions o inseguretats. El resultat és un comportament possessiu que pot arribar a fer-los unes persones tòxiques. Per aquest motiu, no s’ha de deixar passar per alt si el xantatge és persistent, ja que no fer-li front no soluciona el problema sinó que l’agreuja per les dues bandes.
Les persones que pateixen el xantatge emocional
Val a dir que perquè hi hagi un patró continuat de xantatge emocional, no només cal un interlocutor que l’exerciti sinó també una víctima que l’accepti. Això no vol dir de cap manera que una víctima de xantatge emocional s’hi sotmeti voluntàriament. Més aviat trobem unes característiques de personalitat que fan que algunes persones siguin més propenses a ser víctimes de xantatge emocional.
Aquestes característiques són:
- Tendència a culpabilitzar-se
- Tendència a assumir excessiva responsabilitat respecte a la vida dels altres
- Por a la confrontació i a la ira
- Necessitat d’aprovació i d’agradar als altres, de ser “ben vistos”
- Dubtar excessivament d’un mateix
Tot i que aquestes característiques no són negatives –ans al contrari-, sí que són perilloses si s’exerceixen en excés.
Qui rep xantatge emocional no n’és del tot conscient ni el rep de forma voluntària. No obstant això, ha de ser la víctima qui ha de prendre la responsabilitat per sortir-ne quan el pugui identificar. No és una feina fàcil, ja que qui ha estat exposat a aquest tipus de manipulació durant molt temps, sovint ha desenvolupat problemes d’autoestima i inseguretat. Però com ja s’ha dit abans, el xantatge emocional és una forma de comunicació mal apresa. I per tant, hi ha maneres de canviar aquestes dinàmiques envers estils de relacionar-se més sans i satisfactoris per ambdós interlocutors.
Malgrat que el terme “xantatge emocional” va aparèixer per primer cop el 1947, va ser la psicoterapeuta Susan Forward qui el va popularitzar a finals de la dècada dels noranta amb el seu llibre del mateix nom. Ella va identificar patrons i estils d’aquest tipus de relació tòxica. També va facilitar alternatives i formes de fer-li front. Aquest article es basa en bona part en la seva teoria.